PAU LANAO – BARCELONA
En el seu llibre ‘Días de rabia y rebeldía’ vostè explica com va viure la insurrecció dels zapatistes, que van fer de la rebel·lia un motiu de resurrecció i esperança per a molts pobles vençuts?
Amb el llibre vaig voler deixar testimoni d’uns fets que van canviar la història social, política i jurídica de Mèxic. Volia recuperar la memòria, explicar a les noves generacions que el combat no és en va, cal no rendir-se i encara que hagis patit marginació, amb esperança i imaginació es pot recuperar la vida i la dignitat.
El primer de gener del 1994 es va aixecar l’exèrcit zapatista. Mèxic, com ho va acollir?
Per una banda, amb molta simpatia, ja que molta gent va entendre els arguments dels insurrectes; per l’altra, sectors de les dretes van exigir a l’exèrcit federal que els destruís.
El 1992 el bisbe Samuel Ruiz de Sant Cristóbal de las Casas ens va dir que a Chiapas es mantenia una mena de feudalisme.
Feia molts anys que els indígenes vivíem com a peons captius a les hisendes dels terratinents,i, a més, en aquell moment es va aprovar el Tractat de Lliure Comerç entre el Canadà, els Estats Units i Mèxic, la qual cosa convertia les terres comunals, de les quals depenien milions de persones i estaven protegides per la Constitució del 1910, en objecte de compra per al millor postor. Va ser l’espurna que ho va fer esclatar.
Una situació límit?
Els indígenes vivien en la més extrema pobresa i demanaven que se’ls donés solucions a problemes derivats de la propietat de la terra, la salut o l’educació. Van intentar que se’ls escoltés, però no van trobar respostes i no els va quedar cap altra alternativa que amagar-se darrere del passamuntanyes i agafar les armes.
Una sortida desesperada?
Jo diria que no, que va ser molt pensada. A la primera Declaració de la Selva Lacandona es van recollir onze demandes justes i legítimes: treball, terra, sostre, alimentació, salut, educació, independència, llibertat, democràcia, justícia i pau. A més, la insurrecció estava protegida per l’article 39 de la Constitució Mexicana, que no tan sols legitimava la lluita sinó que obligava els poders, l’executiu, el legislatiu i el judicial, a escoltar-los. El govern va reaccionar iniciant una campanya de desprestigi presentant els zapatistes com terroristes, professionals de la violència , o grups estrangers transgressors.
El govern federal va intentar xafar les comunitats?
El govern va utilitzar una doble estratègia. Per una banda deia que mantenia la taula de diàleg; per l’altra continuava amb una guerra de baixa intensitat.
Malgrat això, vostè va fer d’assessora de l’EZLN i va ser un portaveu en la negociació?
Estava convençuda que la lluita de l’EZLN i dels indígenes que s’havien d’enfrontar a uns hisendats –molts eren alemanys– que els menyspreaven era justa.
Alemanys? D’on havien sortit?
No ho sé de segur, però també hi havia antics governadors i famílies locals que havien espoliat les terres que els indígenes havien menat des de temps ancestrals i on els feien treballar en unes condicions infrahumanes.
Va apostar pels desvalguts?
Malgrat la tensió, els atacs de l’exèrcit, de saber que l’espasa de Dàmocles penjava sobre el nostre cap i si les coses anaven malament ens podrien metrallar, vam decidir que continuaríem fent d’assessors.
Com va ser la primera trobada amb l’EZLN?
A La Realidad vaig viure una experiència única i extraordinària. Ens van rebre amb una cerimònia solemne i emotiva, ens van donar un tracte amable i generós, vam sentir l’escalf d’una comunitat agraïda amb el nostre grup de persones, de totes les edats i molt diversa condició i professions, que havíem decidit acompanyar-los en el procés de diàleg. Hi havia el Subcomandante Marcos i tot l’estat major de l’EZLN .
Iniciaven un procés complicat?
Els diàlegs entre l’EZLN i el govern federal es van desenvolupar a San Andrés Larraínzzar o San Andrés Sacam’chen de los Pobres. Es tractava de consensuar una llei batejada com “del diàleg, la pau digna i la conciliació a Chiapas” que establís les bases jurídiques que portessin a una solució justa, digna i duradora al conflicte armat. A San Andrés hi negociàvem una setmana amb el govern i després a La Realidad, i amb la presència de tot el CCRI, es feia una avaluació dels resultats de cada fase dels diàlegs.
L’exèrcit els coaccionava i no els deixava treballar?
La Realidad era una comunitat important i simbòlica per al moviment zapatista, on la gent vivia en condicions extremadament precàries i on, per intimidar-nos, els combois militars la travessaven moltes vegades al dia. Aquest fet em va irritar tant que vaig intentar parar els camions i donar un full amb l’article 129 de la Constitució als soldats. Els militars van accelerar i sort que un company em va donar una empenta perquè si no, no sé qè hauria passat. L’aportació dels assessors de l’EZLN als diàlegs era voluntària. Nosaltres ens pagàvem les despeses de la nostra butxaca, i a mi el vol entre ciutat de Mèxic i Chiapas me’l finançava un advocat que simpatitzava amb la causa, l’Emilio Krieger. Allà els assessors tenien problemes de tona mena, i molts dies vaig anar a dormir sense menjar, però tinc tot el respecte i la consideració amb les persones que es van integrar als cinturons de pau. Mil cinc-cents homes i dones a peu dret i alguns descalços que desafiant el fred, la pluja, la boira o el vent, feien guàrdia dia i nit protegint la seu dels diàlegs de qualsevol atac dels opositors.
Jugaven amb desavantatge?
A La Realidad, els negociadors ens reuníem en una champa de fusta amb el sostre de palla, sense llum elèctrica i ens havíem d’il·luminar amb espelmes. Treballàvem amb un ordinador vell que havíem d’alimentar amb una bateria de cotxe, però tot i les condicions adverses generades per l’estratègia del govern destinada a descoratjar-nos i cansar-nos, sempre vam estar decidits a continuar. Per a mi i per als meus companys era un privilegi estar del costat de la rebel·lia i la dignitat en un moment transcendent i històric per al nostre país. Va ser una experiència única de vida.
Els acords, es van redactar?
Entre els assessors i les comunitats hi havia bona entesa. En el meu cas vaig insistir molt que només es podia donar una resposta a les demandes si s’afrontava amb fermesa el problema agrari, o sigui el de la propietat de la terra, per la qual cosa es necessitava una nova reforma de l’article 27 de la Constitució Mexicana i recuperar l’esperit de lluita d’Emiliano Zapata, que es resumia en dues demandes bàsiques: “La terra és de qui la treballa” i “Terra i llibertat”.
Podem dir que van pecar d’ingenus?
Jo i els meus companys vam anar a negociar convençuts que el nostre treball i el nostre temps ajudarien a trobar una sortida al conflicte. Volíem que la taula tingués èxit, però ens vam trobar amb la hipocresia d’un govern que a la cara t’assegurava que negociava per la pau, mentre que per l’esquena atacava les comunitats –l’exèrcit o els grups paramilitars van provocar desplaçaments i massacres com la d’Acteal, on van assassinar quaranta-cinc persones, o les de Unión Progreso, Altamirano o Chavajeaval– esperant que els zapatistes tornessin a la guerra oberta.
Una traïció en tota regla?
Els acords de San Andrés van ser transcendentals per al moviment indígena. Recollien una nova relació entre l’Estat, els pobles originaris i la societat nacional, però l’aleshores president de la República, Ernesto Zedillo, va rebutjar el que havien signat els seus representants a Chiapas i va presentar una contraproposta que no respectava ni l’esperit ni la lletra d’uns acords que va denunciar com un atemptat contra la sobirania nacional.
L’EZLN no es va rendir?
La societat civil es va continuar mobilitzant. Hi hagué resposta per part dels advocats i una campanya a les ambaixades buscant el suport dels estats. El 21 de març del 1999, es va impulsar la “Consulta Nacional per al Reconeixement dels Pobles i la fi de la Guerra d’Extermini”, en què van participar dos milions vuit-cents mil ciutadans, entre altres, la meva filla Citlali, que va estar en una de les taules, i el meu fill Ernesto i jo, ell fent fotografies i jo intentant resoldre totes les contingències legislatives que es podessin presentar.
Al final es van aconseguir alguns avenços en drets i cultura indígena?
La traïció dels legisladors que havien d’aprovar la reforma constitucional en matèria de drets i cultura indígena va fer que només s’aprovés una petita part dels acords signats que està recollida en l’article segon de la Constitució i ha estat molt útil per defensar els drets de les comunitats davant dels tribunals, en particular els relatius als problemes d’aigua, terra, mineria o recursos naturals.
El 2001 l’EZLN va arribar al Distrito Federal?
En pujar al poder en Vicente Fox es va anunciar una nova mobilització. El govern volia impedir-la i tancar l’EZLN a Chiapas, però es va generar un debat polític i judicial que els advocats vam guanyar després d’invocar l’article 11 de la Constitució. La Marcha del Color de la Tierra va creuar disset estats, els zapatistes van ser acompanyats de milers de persones reclamant el compliment dels acords de San Andrés i les seves reivindicacions van arribar a la tribuna del Congrés.
Avui, com està la situació?
Estan enfortint la seva autonomia i han buscat alternatives a la salut, a la justícia, a la forma de governar-se i han aprofundit també els vincles amb tots els pobles que encara que no siguin zapatistes s’han organitzat i treballen al marge d’un estat del qual no accepten els programes perquè han entès que el que buscava el govern central era dividir les comunitats. Ara estan organitzats d’una manera que anomenen “el común”, que és treballar conjuntament en tots els camps que els afecten.
PERFIL
Compromesa
P.L.
Advocada compromesa i combativa, figura reconeguda en l’àmbit legal i social de Mèxic, el 1991 va fundar el bufet jurídic Tierra y Libertad, que ha esdevingut un referent en la lluita per la justícia social i la defensa dels drets humans. En una entrevista que li va fer la Revista Jurídica l’any 2006, va assegurar que als dotze anys va prendre la decisió de lluitar en favor dels exclosos de la societat, i aquesta determinació la va portar a tenir una participació molt activa com a assessora de l’Ejército Zapatista de Liberación Nacional en els diàlegs de San Andrés Sacam’chen de los Pobres entre els insurrectes i el govern federal. Defensora de causes internacionals, en especial de les comunitats indígenes, en contra de la requisa de les terres, de l’aigua o dels recursos naturals que impulsen les empreses mineres, immobiliàries, o els cacics, tot i ser amenaçada de mort, el seu caràcter valent i persistent l’ha fet guanyadora de premis, entre d’altres el premi internacional de drets humans Ludovic Trarieux, atorgat per la Unió Europea. Ha dictat conferències França, a l’Estat espanyol o a Morelos, i ha col·laborat en publicacions com La Jornada,Liberation, Volcals o Rebeldía. En el seu llibre Días de rabia y rebeldía explica l’epopeia viscuda com a assessora de l’EZLN.
MUJERES Y LA SEXTA 